Antecedents sobre paisatge i model...

L’any 2012 se signa la Carta del Paisatge, un primer i tímid document de consens que es planteja uns objectius de qualitat paisatgística i comporta uns compromisos dels diferents agents en aquest sentit incipient de posada en valor del paisatge.

Aquest procés segueix amb el projecte de candidatura a la UNESCO i la Carta Europea de turisme sostenible (CETS) i especialment es concreta amb la redacció del Sistema de Gestió del paisatge que d’una banda inclou la Carta del Paisatge com a document de partida per aprofundir-lo i que, en el àmbit del sector turístic, engloba la CETS, que abasta tota la comarca i va ser atorgada el desembre de 2016 i ara cal desplegar.

En aquest context actual, la recentment constituïda Comissió del Paisatge i la Sostenibilitat del Priorat hauria de garantir la plena vigència dels documents de consens i el desenvolupament de les actuacions de fons del Pla de Gestió i de les que es vagin proposant. I, d’altra banda, hauria de vetllar per l’adequació de les actuacions de tota mena que es desenvolupen al territori, amb els objectius consensuats al llarg de tots aquesta anys.

I diem “hauria” perquè ara com ara la seua capacitat d’actuació i el compromís dels integrants d’aquest ens són desiguals, migrats i desequilibrats. I les contradiccions i els interessos discrepants, pel que fa al model, són damunt de la taula. Això planteja un seguit de reptes que cal afrontar i gestionar amb exigència de transparència i coherència, si el que realment pretenem és que siguin un instrument per vehicular la sobirania del territori a l’hora de gestionar el seu present i planificar el seu futur.

Del ral·li a les curses ciclistes, o el territori no compta

Darrerament assistim a la proliferació d’activitats esportives que utilitzen el nostre territori com a espai, com a escenari i com a circuit privat on tot es pot fer. Una proliferació que va en augment i que s’ha originat a partir de propostes molt determinades de fora de la comarca i sense tenir en compte ni la voluntat ni els interessos de les persones que hi vivim. I amb un seguit de mancances més que denunciables:

Sense la informació i el debat necessari per saber si les afectacions que comporta aquesta ocupació del territori volen ser assumides pels seus habitants, en un espai d’unes característiques molt determinades i determinants, que condicionen la mobilitat.

Sense cap mena de consideració per tot allò que des de la comarca ja s’ha anat dibuixant en la recerca d’aquest model, que exigeix un respecte al territori i els seus valors, entre els quals, la sostenibilitat i el sentit de la dimensió i de l’escala en tots els àmbits, que són claus per assegurar l’equilibri i que, per tant, evidencien que la massificació esdevé incompatible i contrària.

Fa uns anys, de manera unilateral i exercint un dret que mai ningú no s’havia plantejat ni prou ni gaire, en un exercici concret i puntual de sobirania, la comarca ve decidir que el Ral·li de Catalunya no passaria més per les nostres carreteres. Això hauria de servir de precedent per plantejar de manera decidida i clara com abordar en el present i el futur la nostra posició de territori en front de propostes alienes que responen a interessos molt determinats d’empreses turístiques situades fora de la comarca i que ens utilitzen com a “postal” on transitar un dia, sense cap mena de respecte, com a usuaris privilegiats d’una xarxa viaria pública. Interessos econòmics d’un model turístic que està a les antípodes del que aquí intentem definir. Un model que basa el seu èxit en plantejaments que prioritzen la quantitat i no la qualitat ni l’autenticitat de l’oferta.

A tota aquesta argumentació de principis, se suma la tirallonga d’afectacions concretes tant a les persones individuals, que veuen totalment destarotada la seva quotidianitat i mobilitat, com als establiments turístics que basen les seves propostes en la gent que els visita precisament per compartir aquests valors que esmentem i que, amb aquests esdeveniments  veuen com es desvirtuen.

Enguany portem ja una colla de marxes que ocupen carreteres i camins amb milers de ciclistes que campen al seu aire. Carreteres que es veuen tallades (tot i que en principi segons la normativa no es tallen) precisament perquè la massificació ho aconsella per seguretat. Aquesta ambigüitat entre normativa i realitat és només una de les afectacions greus.

Curses ciclistes de més de 2000 persones o curses de motos per les carreteres i camins del Priorat, que tenen les característiques valuoses que tenen i perquè tenen valor, són fràgils, amb els talls de circulació que comporten, amb afectació sobre els entorns naturals, urbans i agrícoles, no són activitats assumibles ni desitjables. El cicloturisme és una opció que pot encaixar perfectament amb els objectius del nostre model territorial i seran benvingudes sempre que quantitativament i qualitativament responguin a aquesta noció de sentit de l’escala i del respecte a la sostenibilitat d’un paisatge i al dret i al deure irrenunciable de les persones que l’habiten a decidir sobre allò que es fa o es deixa de fer al seu territori.

De responsabilitats i deixadeses

Per tot això, és urgent fixar les condicions d’adaptabilitat i la capacitat de càrrega del territori per tal que les propostes d’activitats de tota mena s’adeqüin als principis del nostre model, i de retruc l’afavoreixin. I, sobretot, responguin als interessos de les persones del Priorat com a premissa irrenunciable.

La determinació de la capacitat de càrrega va més enllà del tema de les curses ciclistes i és una eina indispensable a l’hora de prendre decisions en actuacions com ara les infraestructures que calen per donar servei.

No podem supeditar aquestes decisions a la voluntat d’una oferta i demanda que des de fora se’ns imposi. Ni podem mirar cap a una altra banda i deixar que les dinàmiques foranes ens acabin convertint en territori a mercè de poders fàctics que imposen models aliens basats exclusivament en criteris de negoci.

Les necessitats reals de les persones que vivim en aquest territori són les que han de marcar els criteris que serveixin per planificar. I això passa per exigir, des de tots els àmbits, a les administracions que tenen competències sobre polítiques turístiques, el respecte absolut a aquests criteris propis que entre tots i de manera clara i decidida, hem de marcar. En definitiva, passa per exercir la nostra sobirania també en aquest àmbit.