A banda dels refugiats de guerra, a la nostra comarca han arribat persones d’altres indrets, primer de la resta de l’estat espanyol que venien a treballar al pantà dels Guiamets per exemple o bé a les mines de Bellmunt, o en la línia ferroviària. Moltes d’aquetes persones es quedaren i es convertiren en els nostres iaios ( com és el meu cas), en els nostres pares i mares, en les nostres veïns o bé en els nostres convilatans.

I aquet repàs de nouvinguts no seria complert si no parléssim de les persones arribades al Priorat d’altres llocs del planeta, d’Àfrica, d’Amèrica del sud o bé de la resta d’Europa, en un context econòmic tant favorable com dèbil que hi hagué al tombant del segle XXI.

Però desgraciadament al Priorat ha marxat més gent de la que ha vingut. Podríem començar ja  abans de la  fil·loxera fins i tot, i continuant amb crisis socials i agrícoles diverses, que poden anar de les sequeres dels anys vint fins la pròpia guerra contra el feixisme i tot el que vingué després, o bé la crisi econòmica i agrícola dels anys setanta. Tot aquet conjunt de circumstàncies han fet que siguem una comarca molt despoblada i que en cent anys haguem perdut dos terços de població. Poca població i a més a més envellida, cosa que la fa exponencialment mes minvant.

Cal créixer, i cal créixer tant aviat com es pugui. I la situació de desesperació de milers de persones a l’altra riba del mediterrani és una ocasió per, almenys, plantejar-s’ho. Pobles que disminueixen població, escoles tancades o amb perill constant de tancar, fleques que pleguen... i per contrapunt cases buides, boscos mal gestionats, pastors inexistents i terres perdudes. Fem càlculs, pensem una mica en tot plegat.

Moltes vegades s’ha anunciatamb més pa que formatge el ressorgir del Priorat. Malauradament aquet ressorgiment poc té a veure amb creixement demogràfic, com tampoc la població de la comarca creix amb que durant un cap de setmana passi un sorollós i organitzat des de fora ralli. El creixement de població no ens arribarà tampoc amb inversions foranies d’empreses foranies que tal com venen poden marxar. Ni tampoc amb un títol emmarcat al rebedor on digui que tenim un paisatge molt maco i que pot ser patrimoni de més enllà. Ni tampoc vindrà amb ampolles de vi  cares a llocs cars i llunyans. No vull dir que tots aquets fets esmentats no pugin aportar creixement econòmic, que evidentment n’hi ha que si, però de moment la població minva.

El creixement de la població només pot venir amb més població, i que aqueta es vegi no per festa major, pels reixos o a l’estiu, sino durant tot l’any i entre setmana.

L’altre dia el president Puigdemont va anar a Brussel·les per dir que el Principat pot acollir diversos milers de persones refugiades. Aqueta petició del president autonòmic enllaça amb la tradició solidària dels Països Catalans, demostrada entre altres ocasions, amb el conflicte dels Balcans als anys noranta. O sigui que som un bocí de país amb certa experiència.

I si ens ho pensem tot plegat? I si podem fer que conflueixin dues oportunitats de dos mons diferents? Si només una sola família vingués a viure al Priorat ja seria una victòria, si només un sol alumne es matriculés en una escola d’un poble del Priorat ja seria una victòria, si només una casa buida deixés d’estar-ho ja seria una victòria. Si un senzill dimarts de novembre a un dels pobles de la comarca augmenta de població ja seria una victòria.

La caritat i l’assistencialisme poques vegades solventen els problemes, els poden suavitzar, maquillar o amagar als nostres ulls però poques vegades els solucionen. I si enlloc de caritat oferim oportunitats? I si enlloc de quotes establertes donem opcions? Quedar-se sense fer res  respecte les persones refugiades és igual  que fer només allò que és estètic i que queda bé, una almoina  i molts “m’agrada” a les xarxes.

Sense  que ens perdi l’estètica i la demagògia pensem-hi, sense que ens venci la por i la peresa pensem-hi.

Cases buides, terres perdudes, escoles tancades o a punt de tancar.......i milers de persones jugant-se la vida a l’altra riba del mediterrani desafiant el mar, el feixisme islamista , el cínic menyspreu de la Unió Europea i  el repugnant jou totalitari de l’estat turc. Potser ha arribat l’hora de què ens ho pensem molt seriosament.

Miquel Perelló i Segura, alcalde dels Guiamets per la CUP-PA